domingo, 19 de marzo de 2017

Santa Marta tiene tren, Santa Marta tiene tren...


A partir de Cartagena, viatgem en autobús; per això, malgrat tingui tren, tingui tren... nosaltres arribem a Santa Marta en autobús. Després de creuar el Magdalena a Barranquilla i Ciénaga, passem pel Rodadero (la Lloret del Carib), travessem una serreta i, als peus de la serralada litoral independent més alta del món (pics Colón i Bolívar, més de 5000 ms), entre la serralada i el mar hi ha Santa Marta. Cartagena, Santa Marta i Mompós són el triangle d’or de la costa atlàntica colombiana.



El nostre record de Santa Marta va lligat al Jorge, el que va començar essent el nostre hoste dAirbnb i va acabar sent el nostre amic. Té llogat un piset petit al centre i se’ns va prendre com una qüestió personal: ens deia on menjar, ens buscava taxi, ens recomanava excursions i combinacions d’autobusos i ,el summum, ens va comprar ceviche per dinar, se’ns en va endur de discoteca i ens va posar al seu llit, així com sona. Ja ens estimem amb ell!



Aprofitem Santa Marta per fer l’esquilada colombiana del Jep. Estem al costat del parc de Santander, que tothom anomena Parque de los novios, el centre de la vida nocturna de la ciutat, no solament dels jovenets que festegen, sinó també dels que assagen balls, dels que sopen en un dels molts locals que l’envolten o dels que busquen la prolongació de la happy hour o bé només la fresca. De dia i de nit el parc és un bullider de gent, hi ha de tot.

Passem el dia de la dona aquí i, atrets pel soroll, seguim la manifestació que acaba a la plaça Bolívar. El manifest , políticament correcte, podria ser perfectament europeu, encara que diferents discursos es fan ressó de la situació de les dones a Colòmbia i en especial en aquesta regió, que és encara molt més dura que la de les dones a Europa. Víctor Gaviria estrena també avui La mujer del animal. Andrés, el productor caleño que vam conèixer a Cartagena, ja l’havia vist i ens va dir que havia hagut de sortir un moment a mitja pel.li, perquè li costava veure-la tota seguida. Tres nits vam anar a un bar que el Jorge coneixia a veure cine en format gros i aire condicionat potent.

A la plaça Bolívar també hi ha la Biblioteca, que ens recorda de seguida dues persones, l’Anna i l’Oleguer. Ens sembla que a tots dos els agradaria per diferents raons. I al fons, la posta de sol sobre el mateix mar dels velers, amb el far al fons, les grues i els grans bucs de càrrega. Seguint pel passeig de la costa, ple de paradetes de sucs, menjars diversos i records pels turistes, busquem i, del no res, el Jorge aconsegueix un tour per l’endemà a Playa Cristal, al PNN Tayrona.




jueves, 16 de marzo de 2017

CARTAGENA DE NIT!!!

A la nit fa fresca i fa de bon sortir. Encara que els llençols de cotó i l’habitació gairebé europea ens cridessin, vam lograr sortir tres nits. 


Una passejant per dintre muralles, el barri que va crear l’aristocràcia criolla i que ara està prohibit remodelar diferent. Atrets per uns tambors, vam parar a la plaça molt a prop de l’estàtua a Colón. Un@s negr@s agilíssim@s ballaven i cantaven. Vam estar-hi estona i, veient com es movien,  ens van acabar de treure el simple pensament de que un dia podríem ballar salsa: aquest@s ti@s ballen des del ventre  de ses mares i a nosaltres ens és impossible ni imitar-los. Una mica més tard, Jour de fête, d’en Tati , a la fresca, ens va mostrar la ridiculesa de tot plegat.


La segona nit, després de voltar també veient com es ponia el sol del Carib,  atrets per la fresqueta i les ganes de seure que havíem experimentat la nit abans, vam anar cap al Palacio de los Congresos, al lloc on hi havia hagut el mercat i on després, amb molta gent important asseguda,  van fer servir el balígrafo que nosaltres vam voler posar al portal del nostre blog. Allà, la pel·lícula ja havia començat però ens va atrapar: les desventures d’un premi nobel que torna al seu poble i no l’entenen i d’un poble que no entén què coi passa al món: El ciudadano ilustre, de Mariano Cohn i Gaston Duprat, argentina.

La darrera nit estava cantada: havíem d’anar al Harlem Jazz Club de Cartagena. Somiàvem que potser hi trovaríem el mòbil d’estar per casa de la Clinton, però nà de nà. Encara que ens vam pensar que ens havíem equivocat perquè a les deu gairebé no hi havia ningú, a les dotze era ple com un ou; ja havíem menjat una pizza i dues cerveses, i hi havia una orquestra en directe fent un xivarri de mil dimonis que ens semblava perfecte i gairebé tothom ballava o semblava que ballés entre balladors, que és el que vam acabar fent nosaltres. 

La fiesta durava fins les 4:00 o les 5:00 PM!!!, amb canvi d’orquestra inclòs. Nosaltres vam retirar una miqueta abans.



CARTAGENA DE DÍA!!!


Llegamos a Cartagena de noche y sin saber muy bien dónde nos íbamos a alojar: fondeamos en Getsemaní, un barrio pobre en vías de venirse a rico, muy céntrico y bullanguero. El cambio desde Leticia fue radical!!

Estrenamos hotel, porque el lugar donde hicimos nuestra reserva estaba completo, pero tenían un edificio nuevo delante casi terminado y allí fuimos a parar. Las comodidades mundanas (sábanas blancas, buen colchón, aire acondicionado, vista a dos calles a través del balcón...) nos sentaron requetebién y el desayuno que nos daban por la mañana para qué contar.


Por la mañana, abordamos la urbe con las mismas ganas que la abordaron los piratas una y otra vez en otros tiempos. El calor es el mismo del Amazonas, pero el paisaje es bien distinto. Hace 50 años nadie le veía ningún atractivo a esta ciudad que decaía por momentos, ahora es codiciada por todo tipo de turistas. En primer lugar buscamos el mar: guau!!! el Caribe a nuestros pies, bueno, al otro lado de la muralla y de la carretera costeña, pero aún así impresiona, quizás por lo del mito.





Paseamos por el casco antiguo: limpio, cuidado y lleno de gente (nos pareció el Born) y siguiendo el bullicio fuimos a parar al Centro de Formación de la Cooperación Española en el convento de Santo Domingo, allí tenía la sede el Festival Internacional de Cine de Cartagena de Indias (FICCI).  Eso sí que fue fantástico!! Nos trataron muy bien, nos llenaron de papeles y de ganas de ver cine nuevo. Lo intentamos dos días consecutivos, pero de día no hubo suerte: El Silencio de los fusiles, la película con que estrenó el festival, un análisis del conflicto armado, siempre estaba llena y X 500 , la que elegimos entre muchas que nos gustaban porque la daban a la hora del almuerzo, también. Los acreditados eran muchos y aunque guardamos largas colas no pudimos ganarles la mano.



Gracias al festival hicimos amistad con un caleño, Andrés Úzuga , de  wwww.extraliminal.org  , con Lorena Forero, Gestora cultural y Emprendedora social de Bogota  y con   de meyproducciones.com     . Se alojaban en nuestro hotel y los desayunos con ellos fueron geniales. Esa gente sabe un montón de cine y de muchas cosas!!!



Vimos dos casas que nunca fueron estrenadas, la de la barranquillera Shakira y la del aracataco García Márquez, , quizás por eso la gente muestra poco calor al hablar de ellos. Vimos un grupo de caribes bailando horas y horas en la plaza que hay junto a la catedral. Seguimos con una audioguía la vida de Gabo en Cartagena por toda la ciudad, vimos el rincón de los novios en la muralla, comimos helado, bebimos cerveza y mil jugos distintos de frutas que nos quedaban por probar, hicimos una visita guiada por la ciudad que empezaba junto a la fuente de Canaletas (donada por el Ayuntamiento y la Sociedad General de Aguas de Barcelona, que gestiona las aguas de esta ciudad), paseamos las calles buscando la sombra y reparamos nuestras botas, que venían algo maltrechas, con un zapatero local.



Ah, por cierto, Amazona, una película que estuvimos sopesando y descartamos, ganó el Festival!!!



AMAZONAS, TRES FRONTERAS:LETICIA


Cuando nos dimos cuenta de que en Leticia casi no hay zancudos fuimos muy felices allí. Estuvimos en dos alojamientos, en casa de Alejo y Nora  (un pensionado con tres libros a cuestas y una profesora de la normal a punto de pensionarse) y en el hotel Divino Niño, en el área de influencia de Brasil, muy cerca de la frontera, imperceptible por otra parte. Los mototaxis se mueven de un lugar a otro sin que te des cuenta de dónde estás; eso sí, los tuc-tuc no pueden recoger en Brasil y los mototaxis no cargan en Colombia.




¿Y Perú? A la isla de Santa Rosa hay que ir en barco y pasar el control cada vez que te adentras por el río en territorio peruano. Los agentes peruanos vienen “de vacaciones” 6 meses al Amazonas, porque aquí su cotidianidad es muy plácida y nada estresante. Les visitamos en un puesto junto al río de regreso de la selva y parecían bien satisfechos.




 En una de las excursiones, visitamos varios poblados indígenas: Puerto Alegría, donde los indígenas les muestran a los turistas sus “mascotas”;  la Isla de los Micos, donde una colonia de golosos monos espera a una colonia de dadivosos turistas, bananas en ristre, para arrebatárselas o esperar plácidamente que se las ofrezcan;  Macedonia, una organizada comunidad ticuna, que muestra sus costumbres y las más bellas artesanías.








Al río salimos varias veces, por el placer de navegarlo, de perderse en él sin saber si estás en una de las múltiples islas que lo invaden o si ya estás en la otra orilla o de contemplarlo en toda su inmens





Fuimos al lago Tarapoto a ver delfines rosados. Vimos muchísimos, pero esos animales saben muy bien qué tienen que hacer para no salir en nuestras fotos y nos mantuvieron expectantes durante un buen rato saliendo a la superficie, ahora cerca ahora lejos ahora a un lado, por los lugares más inesperados. Llegamos hasta Puerto Nariño, la segunda (y última) ciudad de la Amazonía colombiana, recortada y presumida sobre el río, llena de caminitos y flores y de colinitas desde donde presume de limpia y ecológica y desde donde es fácil contemplarla en toda su belleza.


Por la tarde visitamos un lugar precioso, lleno de victoria regias en todo su esplendor y en todas las etapas de su ciclo vital: desde la blanca flor de loto hasta las enormes hojas, algunas de ellas en etérea descomposición.

Se acabó nuestro tiempo aquí y... volamos hacia Cartagena!!!

miércoles, 8 de marzo de 2017

GRAN AMAZONES, PETITES AVENTURES


A Zacambú, cada matí, tarda i vespre sortíem amb una excusa o altra en barca, amb un o dos guies a  veure si vèiem dofins de color rosa, a veure les victoria regia (nom del lotus més gran del món),  a veure les siringas (els arbres del cautxú) o caimans, a pescar piranyes, ... De cada lloc ens ajudaven a veure’n els secrets, ens explicaven la tradició i tot el que en sabien, sense exagerar ni mentir.


La navegació era a vegades per llacs, normalment sota un arc darbres i lianes, a vegades talment per sobre una catifa, amb un terra ple de plantes flotants, de vegades tantes que no es veia l’aigua i que sempre servien per curar una cosa o altre. Se sentien sorolls perquè ens moviem a rem i poc a poc: així podíem sentir  i alguna vegada  veure àligues, lloros, grups de monos saltant pels arbres, ... i també permetia que ells veiessin i ens mostressin nius de termites, de formigues, centpeus, tarántules, monos perezosos, granotes,  arbres diferents i mil coses més...



Una excursió especial va ser quan vam anar a  veure caimans a la nit. Per entre una mena de canyís que creixia dins l’aigua, no gaire lluny de la maloca, anavem passant amb la barca poc a poc, tots amb lots, cagadets de por per si ens saltava un caimà o una serp a sobre i plens de repelent, mentres  el Manuel o el Pedro, ara estirats  davant de la barca, ara drets com centinelles a proa,  buscaven un parell d’ulls brillants en mig de la foscor i la fullaraca. Només van poder agafar bebés de dos mesos. Un cop el Pedro en va agafar dos de cop, un a cada mà, i un altre el Manuel tres. Els aguantaven apretant per darrera del cap, de manera que tinguessin tancada la boca. Nosatres ens vam atrevir a aguantar una estona els que ells havien agafat i a mirar-los bé. Quan els vam tornar a deixar no semblaven estar massa amoïnats. Els guies seguien buscant-ne de grossos, els sabia greu no trobar-los, perquè només feia tres dies n’havien pujat un de més d’un metre a la barca; a nosaltres..., no sé, potser ens feia més gràcia veure’ls de lluny a l’aigua...



També vam veure amb ells els arbres que caminen, estenen una branca i de la branca en surt una branca-tronc cap sota que fa arrels quan troba el terra i es converteix en un nou arbre lligat a l’anterior i així fins arribar a fer rodones de 50 metres de diàmetre.

Per anar a l’altre campament del mateix propietari “Reserva Natural Tupana Ar”  vam anar-hi amb el Manuel com a cap i el Pedro de grumet. El Manuel des del dia abans va estar buscant el peix per fer a la brasa i al mati va canviar l’oli del motor, en va agafar més de  recanvi i va lligar el motor de pal a la barca més bona sense toldillo, per poder passar entre les lianes.

Vam navegar el Zacambú fins que ens vam ficar per entre els arbres seguint un riuet de l’estiu i vam anar trencant per dos rius i molts trencalls. A vegades havien de tirar enrera i tonar a girar, les giragonses eren massa estretes, i de vegades només havien de fer servir el machete per obrir-se pas. Vam atravessar més de 500 metres plens de flors flotants de manera que costava avançar, semblava que naveguessim per una catifa verda.


Poc despres d’entrar a l’Amazones en un racó de la vora dreta vam parar i allà mateix, sobre les restes d’un foc que havien fet per un altre turista, van treure la part humida dels troncs que havien deixat i van anar a buscar més llenya, preparar un foc i fer-nos un peix i uns plàtans a la brasa. Boníssim. Després de navegar una hora més i atravessar l’Amazones vam entrar per l’altre costat en un riu petit que feia tantes giragonses que semblava que tornessim enrere altre cop. Es va anar quedant sense aigua, algun tros van haver de saltar i tibar la barca, fins que al final van aparcar-la i vam caminar deu minuts fins el nou allotjament. Ja érem a la selva seca, encara que plovia sovint.

El nou allotjament sembla més modern: cada habitació és una cabanya i té bany a dintre. A l’hora de la veritat, presenta més inconvenients, doncs l’aigua de la dutxa i aixeta deixava de rajar, un cop perquè no havien obert una clau de pas amagada fora la cabana, l’altra perquè no sé què i l’altra perquè la tuberia d’entrada havia agafat aire i vam haver de demanar, buscar i trobar la solució amb ells. La Renata els va dir que tenien una taràntula a l’entrada de la seva cabana i li van dir que molt bé i no en van fer cap cas. A la nit, quan els generadors deixaven sempre de funcionar, va posar la mà a les fosques a la cadeneta del llum, instintivament, per si n’hi havia, i va notar una cosa a sota (quan ho explicava notaves ben bé què es pensava que era), però noooo, només era una granota!

El guia, Wagner Pérez (cosa que va fer molta gràcia als nostres companys alemanys), no sabies si deia veritats o mentides, ni si sabia les coses o se les inventaba: per exemple,  ens va explicar  que el seu nom (Wagner) era japonès i que les tortugues no morien mai, només quan unes formigues les atacaven. És clar, quan llavors explicava que la ceiba que vam anar a veure era l’arbre més gros de la selva ho posavem en dubte (relatiu, perquè si no era el més gros, molt bé podria ser-ho).

Tenia feta una “trocha”, una mena de camí circular per la selva, que primer vam caminar de nit i que va resultar per sota de les nostres expectatives: vam veure un parell d’escarbats (cucarrón grande, cucarrón pequeño), molts insectes muy tóxicos i l’estrella eren uns fongs fosforescents o fluorescents “que venien científics a veure’ls”. De cop, la Renata se’n va cansar i va dir que volia tornar, que hi havia massa mosquits i ell, sense consultar, ens va tornar a tots.

L’endemà vam fer el mateix recorregut, però ara de dia i complert, vam veure una taràntula fugissera i enorme, les marques d’un tigret “que venia detrás nuestro” la nit abans i que després de les nostres demandes vam aclarir que eren un de gran i un de petit i la direcció que van prendre, dues ceibas gegantines: una d’on “el duende se había marchado, ya que estaba muerta” i l’altra on sí que hi vivia, plantes i arbres que servien per coses diverses...



En aquesta maloca també hi havia una mena d’estany amb un caimà gros que es deia Margarita i que tot i que el cridessin diverses vegades pel nom no va comparèixer  i un altre amb pirarucús, els peixos més famosos de l’Amazonas (i per això en perill d’extinció), que sí que vam poder veure. També tenien molts arbres fruiters, que aquí sí que es poden plantar, no com a Zacambú, on només hi ha terra uns mesos l’any.


Ja ens ho deia a Bogotá la Marta, la selva és un lloc on hi has d’entrar. Van ser cinc dies ben intensos per a nosaltres.


EL AMAZONAS: LA SELVA INUNDADA


Después de sonsacarla en el puerto de Tabatinga, la desganada vendedora de billetes para Manaos en el  Sagrado Corazón de Jesús nos aclaró que no había rebajas aunque viajáramos sólo hasta  San Antonio, en el Amazonas brasileño  y volviéramos desde allí, a mitad de trayecto, en una lancha rápida de su misma compañía. Extrañamente,  nos permitió subir a inspeccionar los camarotes: eran estrechos, dos literas, sin ventanas y sucios. Aunque nos dolió, decidimos no hacer el viaje en buque por el Amazonas.

Quedamos con Amazon jungle trips, la empresa de Antonio Cruz, y alquilamos su tour de cinco días, cuatro noches   Alejo y Nora guardarían nuestras maletas y, o bien tendríamos la misma habitación o nos buscarían otra semejante.

El sabado un tuc tuc encargado por la agencia nos vino a recoger y nos llevó al puerto de Leticia,  donde la agencia nos presentó a Uli y Renata,  dos muniqueses   que resultaron buenos compañeros de viaje , nos subió en una lancha y nos llevó por el Amazonas, después al Jávari y justo al entrar en el Zacambú, a la maloca-palafito, con patas sobre el agua, donde estaríamos tres noches: habitación amplia, doble protección contra mosquitos que nosotros ampliamos llenándonos de repelente: ¡estábamos en casa de los zancudos!

Estamos a mitad de la estación de lluvias, el bosque está inundado, salvo algunos pequeños promontorios a kilómetros de casa. El río ha subido más de doce metros, quizá subirá cinco más: en los ríos principales las corrientes son fuertes ( vemos canoas bajando el Jávari sólo con la fuerza de la corriente), pero en el bosque inundado el agua casi no se mueve. Es necesario utilizar las canoas para moverse, no hay tierra cerca, y en el lodge vemos tres, de madera: sólo una con toldillo, otra tiene un motor fuera borda y la tercera, con el motor al extremo de un eje, es la más pequeña y la más usada por los nativos.



Inundado no significa impracticable. Usando el lecho de quebradas preñadas de agua o de ríos ahora sumergidos nos podemos mover en canoa evitando las lianas por entre la selva. Tres chicos -hombres, dos de la etnia ticuna, nos han acompañado: Pedro (17 años),  Mayco (25) y Manuel (35), sin ellos no hubiéramos podido acercarnos a la selva: la visión cercana, compleja y sabia que tienen de los árboles, animales y plantas nos la han ofrecido con amor y dulzura, nos la han transmitido con maestría y sencillez. Les estamos agradecidos, mucho.

Hicimos muchas fotos. Quien se atreva a dudarlo, que nos lo diga, le invitaremos a una sesión fotográfica completa; pero ponemos las acuarelas de César Bertel (que vimos después en Cartagena) porque nos parece que retratan el universo que vivimos esos días mejor que las fotos.




sábado, 4 de marzo de 2017

Amazonas, ya estás aquí

De la emoción de sobrevolar más de 500 Km de selva, la sombra de las nubes sobre los árboles nos parecían lagos. Atravesamos con el avión la selva desigual, tupida, potente, crecida. El Caquetá, pequeño y serpenteante, y más adelante el Putumayo la pasean con respeto, dándole curvas y apaciguándola. LLegamos a Leticia, aeropuerto entre árboles, selva que invade.


Pero no hay tantos mosquitos y cuando nos instalamos en el B&B de Alejandro y Nora, deshacemos la maleta, comprobamos lo mal que va el wifi, el calor añadido de los colchones de espuma en camas curvadas y las explicaciones inexactas que no entendemos. Nos damos cuenta de que estaremos bien, y de que estar cerca del Amazonas no supone tanto riesgo zancudo: aquí viven 40.000 personas casi sin repelentes anti-mosquitos.

Obligada visita al parque Santander para ver sus miles de loritos que vienen a dormir, gritando, desde todas partes. Aquí el peligro es diferente: una chica muy guapa emborrachó y desplumó “ni dinero para volver” a un americano “más alto que su marido, quizá más guapo”, le explica la mujer gordita  a Enri en el banco donde nos sentamos para ver llegar la bandada.

Visitas a agencias de excursiones, a ver qué dicen. Casi todas ofrecen excursiones de un día a la isla de los micos, a Puerto Nariño, al zoológico peruano, a los delfines rosados, a los nenúfares gigantes. También visitamos la del primo de Alejandro, quien nos describe las condiciones higiénicas y materiales de los barcos peruanos que cubren la ruta Leticia- Iquitos, a donde queríamos ir. Después de su explicación, decidimos que iremos a Manaos, tres días de navegación en barcos antiguos también, pero mejores. Ya que pronto será el famoso Carnaval brasileño de Manaos, es posible que encontremos un avión de vuelta a buen precio.

A mediodía entramos en Tabatinga, comemos peruano, muy valorado aquí, lo más parecido a una paella que hemos visto hasta ahora y vamos a la Comara a ver el Amazonas, que ahora está diez metros por encima de su nivel normal, con un ancho de 6 Km. Lo vemos grande, con agua que corre arrastrando troncos y hojas, con fuerza que amenaza comerse parte de las orillas, pero que nos espera, nos invita también, amable y potente.