A la nit fa fresca i fa de bon sortir. Encara que els llençols de cotó i l’habitació gairebé europea ens cridessin, vam lograr sortir tres nits.
Una passejant per dintre muralles, el barri que va crear l’aristocràcia criolla i que ara està prohibit remodelar diferent. Atrets per uns tambors, vam parar a la plaça molt a prop de l’estàtua a Colón. Un@s negr@s agilíssim@s ballaven i cantaven. Vam estar-hi estona i, veient com es movien, ens van acabar de treure el simple pensament de que un dia podríem ballar salsa: aquest@s ti@s ballen des del ventre de ses mares i a nosaltres ens és impossible ni imitar-los. Una mica més tard, Jour de fête, d’en Tati , a la fresca, ens va mostrar la ridiculesa de tot plegat.
La segona nit, després de voltar també veient com es ponia el sol del Carib, atrets per la fresqueta i les ganes de seure que havíem experimentat la nit abans, vam anar cap al Palacio de los Congresos, al lloc on hi havia hagut el mercat i on després, amb molta gent important asseguda, van fer servir el balígrafo que nosaltres vam voler posar al portal del nostre blog. Allà, la pel·lícula ja havia començat però ens va atrapar: les desventures d’un premi nobel que torna al seu poble i no l’entenen i d’un poble que no entén què coi passa al món: El ciudadano ilustre, de Mariano Cohn i Gaston Duprat, argentina.
La darrera nit estava cantada: havíem d’anar al Harlem Jazz Club de Cartagena. Somiàvem que potser hi trovaríem el mòbil d’estar per casa de la Clinton, però nà de nà. Encara que ens vam pensar que ens havíem equivocat perquè a les deu gairebé no hi havia ningú, a les dotze era ple com un ou; ja havíem menjat una pizza i dues cerveses, i hi havia una orquestra en directe fent un xivarri de mil dimonis que ens semblava perfecte i gairebé tothom ballava o semblava que ballés entre balladors, que és el que vam acabar fent nosaltres.
La fiesta durava fins les 4:00 o les 5:00 PM!!!, amb canvi d’orquestra inclòs. Nosaltres vam retirar una miqueta abans.








