ELS MIL TÍTOLS DE MOMPÓS

 Després de moltes hores de buseta plena de gent i d’esperar entre paradetes i busos amb molt de sol la combinació adequada, arribem a Mompos, la única, l’estimada del libertador Simón Bolívar fa temps i ara dels Albertos, que han comprat El Portal de la Marquesa a primera línia de riu. Tuc-tucs de fibra de vidre , model únic amb algun arreglillo i moltes motos la recorrren amunt i avall. Nosaltres esperem l’Eduardo que ens ve a recollir (¿Por qué les dejaron aquí?), perque ens han deixat “aquí” després de veure l’adreça i discutir-ho molt entre tres o quatre homes del poble que viatjaven al bus amb nosaltres, però som més lluny que si ens haguessin deixat a la parada. Aquí no serveix ensenyar una adreça, per desesperació del Jep, aquí el que s’ha de dir es junto al hospital.

Mompós és bonica: el mateix aïllament en què ha viscut des que el riu es va allunyar de la ciutat ha permès que es mantingués intacta i, talment un poble andalús, el blanc i el groc albero dominen els seus carrers històrics, coloniales, diuen. No paren de preguntar-nos-ho (¿Le gustó Mompós?) Totes les cases de la primera carrera (la de l’Albarrada) tenen mig oberta la porta perquè admirem l’entrada, el pati i amagat al fons el segon pati, més humil. Alguns hotels estan pintats i reparats de puta mare: tenen bigues, cadires, taules , llums, portes forjades,... que són autèntiques joies i el conjunt de tot plegat és al·lucinant, formen una primera línia de riu impossible d’oblidar. Nosaltres ens allotgem a una casa colonial poc reformada, a la segona carrera. Del s XVII i amb pocs canvis i moltes possibilitats, està aviat dit.

Mompós ( Ciudad de Dios) és catòlica: com que hi som un diumenge (sant Josep!!!) les portes de les esglésies són obertes i les veiem plenes de gent que escolta amb aparent respecte. Entrem en una i escoltem el tros darrer del sermó d’un capellà, molt millor que molts dels nostres monologuistes.  Durant el tros que sentim, fa tres veus: la seva, la d’una dona i la d’un home gran: impressionant! Hem observat que hi ha moltes, moltes parelles separades a Colombia i, intrigats, hem preguntat la causa a la Cielo i l’Eduardo, els simpàtics amos de la casa airbnb on som, i ens han explicat que la gent ja no es casa , que abans es casava pel civil i tampoc feia cap document quan es descasava, que això de casar-se ja no es fa. Aquí tothom espera la Setmana Santa amb delit. Els nens assagen els pasos, perquè també hi ha una procesó infantil; però els que l’esperen amb més delit són els bars, els hotels-boutique i els restauradors. Un guia ens va dir, entre altres històries poc demostrables, que els momposins eren una mica lladres perquè descendien dels conqueridors i dels lladres que havien vingut amb els conqueridors... És una manera d’arreglar-ho. Costa molt entendre com és aquesta religiositat multitudinària, tradicional, reverent, contradictòria i complexa.

Mompós és naif, de bona gent: estan tan convençuts que Mompos és el més bonic del món com Sallent de que Sallent és el millor del món. Tenen imatges, retaules i pintures, no pintades per artistes reconeguts, sinó com si les hagués copiat un nen molt aplicat. El seu cap de turisme gairebé coneix personalment tots els turistes que arribem i els va preguntant si ja han fet o visitat això o allò..  

Mompós és García Márquez, perquè aquí també han estat 100 anys esperant tornar a la vida, perquè els carrers són plens dels peixets d’or que fabricava el coronel Aureliano Buendía, perquè l’escriptor va nèixer a prop i va passejar molt per aquest riu ( en persona i literàriament): pel riu hi passen un estudiantet jove que va i torna de Bogotà i Florentino Ariza de El amor en los tiempos del cólera, desconsolat perquè ha perdut l’amor de Fermina Daza i a Mompós arriba El general en su laberinto per sortir-ne cap a la victòria i cap a la mort després. Els paissatges, les gents i les cases són les de García Márquez i, curiosament, aquí sí que el veneren.

Mompós (Ciudad valerosa) va ser de les primeres ciutats del Reino de Nueva Granada en declarar-se independent de la corona espanyola (ser libres o morir, aquest era el seu lema) , li va oferir a Simón Bolívar 400 homes decisius per a les seves victòries, tant que el general després va escriure "Si a Caracas debo la vida a Mompox debo la gloria". “Mompox no existe. A veces soñamos con ella, pero no existe” , li va dir Simón Bolívar al seu ajudant José Palacios quan van arribar aquí la última vegada, camí de Santa Marta, segons explica el mestre Gabo.

Mompós també és Magdalena (l’illa fluvial més gran de Sudamèrica) i tròpic: participem en una excursió interessantíssima per la ciénaga en barca de tres hores, amb bany d’aigua i de llot (voluntari) inclòs, on veiem més ocells junts i de més tipus que mai haviém vist: garses, astors,

àligues, el benteveo, el pechoamarillo, el paco-paco.... i moltes, moltíssimes  iguanes,  petites i grosses, que mandrosament s’aparten de la nostra vista, complint el seu paper. Passem també entre desenes d’indígenes que pesquen a les vores dels canals o es banyen i ens dediquen alguna cabriola. Tornem a temps de veure la posta sobre el Magdalena, darrera nostre, i les llums de la ciutat que s’encenen.

Mompós és la última etapa del nostre viatge, benvolguts lectors, si és que encara existiu. Som molt descreguts!

Palomino: ¡chévere!

Llevamos unos días increíbles, parece imposible que se pueda establecer un contacto más bello con el agua y con la naturaleza en general. Unos muchachos que andaban viajando desde hacía seis meses por Sudamérica, como quien no dice nada, nos recomendaron la desembocadura del río Palomino.

Nos levantamos tarde y seguimos un caminito que arranca cerca del hostel y conduce hasta el mar, pasando por el puesto militar,  y cuando llegamos nos llenamos de nuevo de asombro: el lugar es espléndido, de esos lugares que no parecen reales, sino sacados de una película o, mejor todavía, de un sueño.

Una larga lengua de arena separa el río del mar. El río fluye caudaloso y oscuro en una dirección; el mar bate sus olas contra la arena, casi en perpendicular. Al final del largo pasillo desolado, el río desemboca en el mar, potentes y fríos los dos. Si cruzas el río, llegas a una especie de islita llena de palmeras. Bajo las palmeras, dos tiendas de campaña que nos llenan de sana envidia. Enfrente, por el lado del río, otra islita con unos caballos pastando. El aire nos permite soportar el calor del sol. Vemos como una ola atrevida llega hasta el río. ¡Nos hemos ganado una cerveza contemplativa!

A la mañana siguiente, temprano, cruzamos el pueblo en sendas motocicletas , cargando cada uno un flotador descomunal al hombro. Los conductores nos dejan al pie de un camino, describen la ruta y se van. Por primera vez andamos solos por la selva. Esto no lo teníamos previsto. Vemos monos, pájaros diversos y picos nevados a lo lejos en la sierra de Santa Marta.

Anduvimos sin cruzarnos con nadie durante 45 minutos: una subida, una bajada, mucho calor aunque sea temprano, y llegamos a la trocha indicada. Detrás está el Palomino esperando, ancho y frió, con el agua que nos llega hasta las rodillas. Nos montamos en el yate y woooow, nos deslizamos río abajo hasta la desembocadura. ¡Bacán!

Pusieron el río y la mañana para nosotros. Durante dos horas nos deslizamos por el agua, ahora más deprisa, ahora más despacio, dos dedos de agua, no tocamos fondo, gente bañándose, gente lavando la ropa… ¡Nos hemos ganado una cerveza activa!

CABO DE LA VELA, ON COMENÇA EL CONTINENT

La Guajira és dalt de tot de Colòmbia. Un amic ens va dir “Desde el Cabo de la Vela ves como se arma todo el continente sudamericano, lo ves aparecer de las aguas”. És molta provocació per no anar-hi, tenint-lo tan a prop.

Des de Santa Marta hi ha uns tours a uns preus astronòmics, però un cop més el Jorge ens monta el viatge: un amic seu que té un taxi ens recull a les 5:00 del matí (ell sense dormir i nosaltres ben poc, perquè la nit anterior havia insistit en dur-nos de discoteca), ens duu fins a Mamatoco. Allà agafem una buseta que surt a mil per hora plena d’éssers adormits fins a cuatro caminos Maicao (unes quatre hores). Allà agafem un carrito (hora i pico més) fins cuatro caminos Uribia (sempre seguint les instruccions del Jorge: No paguem más de... tant) i allá tothom coneix el Mikel, el seu amic. No patim, el Jorge li ha trucat. Cada pas que fem fa més calor. Molta calor. Travesem un petit desert per arribar al Cabo de la Vela. Espectacular!!!

La Guajira és un altre món, és Carib, ens recorda Cuba. Ens donen una cabana vora un mar sense ones i (Coman langosta, en ningún lugar la van a encontrar a ese precio), ens criden a taula. L’han posat davant de casa, al porxo. Semblava que no hi havia paseos para la tarde, estamos completos, però quan ja dormiem la migdiada com dos angelets... Corran, corran, el carrito está en la puerta. Mig adormits, a les tres de la tarda, darrera d’un jeep de set places (totes ocupades), encongits i despistats, anem a veure si se arma o no el continente.

Quan vam arribar al Pilón de Azúcar, tocava pujar una muntanyeta que, encara que fos baixa, a aquella hora i sense ni un arbre... Però feia cada cop més airet i... ostres si se arma!! Ens vam despertar de cop!!! El paisatge des de dalt era...fet d’ un silenci groc i ocre tenyit de carbó que es sadollava d’aigua dins d’un mar de mil colors que es confonia amb el cel. Quan vam baixar ens hi vam banyar.

Després vam anar al Ojo de Agua i al far a veure com queia el sol (és literal, aquí el sol no s’ho pensa gaire, quan decideix pondre’s es pon, cinc minuts i fet!!). A l’Ojo de Agua, cementiri dels Whayu, un vellet de 10 anys ens va fer de guia, carne de yugo encara. Al far, fins i tot els guàrdies venien a veure la posta. Vam tornar i el cel encara era ple dels estels del kite surf. Vam anar a dormir quan es va encendre l’últim estel de la nit tranquil·la.   

             

Dos aguas: Minca, Tayrona.

Minca está cerca, a una hora en bus. Se puede ir en un tour, alquilar un taxi o ir, como nosotros, de la manera más barata: con una buseta que sale de detrás del mercado. Hay que comprar los boletos donde la chica y ella ya te escribe el número de van que te corresponde; si lo haces bien, quizás atrapes un asiento no tan malo.

Una vez en Minca, en cuarenta y cinco minutos de caminata suave, lenta, polvorienta y calurosa, llegamos al Pozo Azul, una belleza de la naturaleza aún no modificada, de lo que muchos colombianos se quejan y como a nosotros nos gusta. Para nosotros fue un placer bañarnos en su agua fresca y gozar de un día agradable. Cuando volvíamos, paramos a almorzar donde vimos un gallo caminando que nos pareció que haría un buen sancocho y allí estos polacos catalanes encontraron comiendo a los polacos de Polonia que conocimos en Leticia.

Allí aprendimos una dolorosa palabra nueva: jején, que aunque lo parece no tiene nada de divertido. Quedó grabada en nuestro vocabulario para siempre, y en nuestras nalgas y piernas por más de tres días.

Para ir a Playa Cristal, en el Parque Nacional Tayrona, sólo había la posibilidad de ir en un tour organizado y así fuimos. Jorge arregló la cosa en el puerto y por teléfono, nos recogieron donde los bomberos viejos, cerca de casa, y nos dieron y cobraron allí los boletos; en una buseta llena, con música a tope, abundantes paradas y explicaciones más que suficientes, accedimos al PNN Tayrona, pasamos el control y escuchamos la explicación del guarda. Llegamos a una playa vecina , subimos disciplinadamente en barcas y fuimos llevados a Playa Cristal o Playa de los Muertos, a la que sólo se accede de manera restringida y por mar.

 

Desde Playa Cristal puedes imaginarte lo que serían los sitios más bellos de la Costa Brava si no hubiera habido especuladores ni intereses urbanísticos: en una bahía muy amplia pero casi cerrada que atenúa la traición de las olas, bellísima, hicimos caretaje (vimos en directo todos los peces del National Geographic y varios tipos de corales), nos bañamos, charlamos y, sobre todo, nos llenamos los ojos, y por ellos el alma, de belleza pura, sin trampa, tal cual.

Santa Marta tiene tren, Santa Marta tiene tren...

A partir de Cartagena, viatgem en autobús; per això, malgrat tingui tren, tingui tren... nosaltres arribem a Santa Marta en autobús. Després de creuar el Magdalena a Barranquilla i Ciénaga, passem pel Rodadero (la Lloret del Carib), travessem una serreta i, als peus de la serralada litoral independent més alta del món (pics Colón i Bolívar, més de 5000 ms), entre la serralada i el mar hi ha Santa Marta. Cartagena, Santa Marta i Mompós són el triangle d’or de la costa atlàntica colombiana.

El nostre record de Santa Marta va lligat al Jorge, el que va començar essent el nostre hoste d’Airbnb i va acabar sent el nostre amic. Té llogat un piset petit al centre i se’ns va prendre com una qüestió personal: ens deia on menjar, ens buscava taxi, ens recomanava excursions i combinacions d’autobusos i ,el summum, ens va comprar ceviche per dinar, se’ns en va endur de discoteca i ens va posar al seu llit, així com sona. Ja ens estimem amb ell!

Aprofitem Santa Marta per fer l’esquilada colombiana del Jep. Estem al costat del parc de Santander, que tothom anomena Parque de los novios, el centre de la vida nocturna de la ciutat, no solament dels jovenets que festegen, sinó també dels que assagen balls, dels que sopen en un dels molts locals que l’envolten o dels que busquen la prolongació de la happy hour o bé només la fresca. De dia i de nit el parc és un bullider de gent, hi ha de tot.

Passem el dia de la dona aquí i, atrets pel soroll, seguim la manifestació que acaba a la plaça Bolívar. El manifest , políticament correcte, podria ser perfectament europeu, encara que diferents discursos es fan ressó de la situació de les dones a Colòmbia i en especial en aquesta regió, que és encara molt més dura que la de les dones a Europa. Víctor Gaviria estrena també avui La mujer del animal. Andrés, el productor caleño que vam conèixer a Cartagena, ja l’havia vist i ens va dir que havia hagut de sortir un moment a mitja pel.li, perquè li costava veure-la tota seguida. Tres nits vam anar a un bar que el Jorge coneixia a veure cine en format gros i aire condicionat potent.

A la plaça Bolívar també hi ha la Biblioteca, que ens recorda de seguida dues persones, l’Anna i l’Oleguer. Ens sembla que a tots dos els agradaria per diferents raons. I al fons, la posta de sol sobre el mateix mar dels velers, amb el far al fons, les grues i els grans bucs de càrrega. Seguint pel passeig de la costa, ple de paradetes de sucs, menjars diversos i records pels turistes, busquem i, del no res, el Jorge aconsegueix un tour per l’endemà a Playa Cristal, al PNN Tayrona.