CABO DE LA VELA, ON COMENÇA EL CONTINENT

La Guajira és dalt de tot de Colòmbia. Un amic ens va dir “Desde el Cabo de la Vela ves como se arma todo el continente sudamericano, lo ves aparecer de las aguas”. És molta provocació per no anar-hi, tenint-lo tan a prop.

Des de Santa Marta hi ha uns tours a uns preus astronòmics, però un cop més el Jorge ens monta el viatge: un amic seu que té un taxi ens recull a les 5:00 del matí (ell sense dormir i nosaltres ben poc, perquè la nit anterior havia insistit en dur-nos de discoteca), ens duu fins a Mamatoco. Allà agafem una buseta que surt a mil per hora plena d’éssers adormits fins a cuatro caminos Maicao (unes quatre hores). Allà agafem un carrito (hora i pico més) fins cuatro caminos Uribia (sempre seguint les instruccions del Jorge: No paguem más de... tant) i allá tothom coneix el Mikel, el seu amic. No patim, el Jorge li ha trucat. Cada pas que fem fa més calor. Molta calor. Travesem un petit desert per arribar al Cabo de la Vela. Espectacular!!!

La Guajira és un altre món, és Carib, ens recorda Cuba. Ens donen una cabana vora un mar sense ones i (Coman langosta, en ningún lugar la van a encontrar a ese precio), ens criden a taula. L’han posat davant de casa, al porxo. Semblava que no hi havia paseos para la tarde, estamos completos, però quan ja dormiem la migdiada com dos angelets... Corran, corran, el carrito está en la puerta. Mig adormits, a les tres de la tarda, darrera d’un jeep de set places (totes ocupades), encongits i despistats, anem a veure si se arma o no el continente.

Quan vam arribar al Pilón de Azúcar, tocava pujar una muntanyeta que, encara que fos baixa, a aquella hora i sense ni un arbre... Però feia cada cop més airet i... ostres si se arma!! Ens vam despertar de cop!!! El paisatge des de dalt era...fet d’ un silenci groc i ocre tenyit de carbó que es sadollava d’aigua dins d’un mar de mil colors que es confonia amb el cel. Quan vam baixar ens hi vam banyar.

Després vam anar al Ojo de Agua i al far a veure com queia el sol (és literal, aquí el sol no s’ho pensa gaire, quan decideix pondre’s es pon, cinc minuts i fet!!). A l’Ojo de Agua, cementiri dels Whayu, un vellet de 10 anys ens va fer de guia, carne de yugo encara. Al far, fins i tot els guàrdies venien a veure la posta. Vam tornar i el cel encara era ple dels estels del kite surf. Vam anar a dormir quan es va encendre l’últim estel de la nit tranquil·la.