A Zacambú, cada matí, tarda i vespre sortíem amb una excusa o altra en barca, amb un o dos guies a veure si vèiem dofins de color rosa, a veure les victoria regia (nom del lotus més gran del món), a veure les siringas (els arbres del cautxú) o caimans, a pescar piranyes, ... De cada lloc ens ajudaven a veure’n els secrets, ens explicaven la tradició i tot el que en sabien, sense exagerar ni mentir.
La navegació era a vegades per llacs, normalment sota un arc d’arbres i lianes, a vegades talment per sobre una catifa, amb un terra ple de plantes flotants, de vegades tantes que no es veia l’aigua i que sempre servien per curar una cosa o altre. Se sentien sorolls perquè ens moviem a rem i poc a poc: així podíem sentir i alguna vegada veure àligues, lloros, grups de monos saltant pels arbres, ... i també permetia que ells veiessin i ens mostressin nius de termites, de formigues, centpeus, tarántules, monos perezosos, granotes, arbres diferents i mil coses més...
Una excursió especial va ser quan vam anar a veure caimans a la nit. Per entre una mena de canyís que creixia dins l’aigua, no gaire lluny de la maloca, anavem passant amb la barca poc a poc, tots amb lots, cagadets de por per si ens saltava un caimà o una serp a sobre i plens de repelent, mentres el Manuel o el Pedro, ara estirats davant de la barca, ara drets com centinelles a proa, buscaven un parell d’ulls brillants en mig de la foscor i la fullaraca. Només van poder agafar bebés de dos mesos. Un cop el Pedro en va agafar dos de cop, un a cada mà, i un altre el Manuel tres. Els aguantaven apretant per darrera del cap, de manera que tinguessin tancada la boca. Nosatres ens vam atrevir a aguantar una estona els que ells havien agafat i a mirar-los bé. Quan els vam tornar a deixar no semblaven estar massa amoïnats. Els guies seguien buscant-ne de grossos, els sabia greu no trobar-los, perquè només feia tres dies n’havien pujat un de més d’un metre a la barca; a nosaltres..., no sé, potser ens feia més gràcia veure’ls de lluny a l’aigua...
També vam veure amb ells els arbres que caminen, estenen una branca i de la branca en surt una branca-tronc cap sota que fa arrels quan troba el terra i es converteix en un nou arbre lligat a l’anterior i així fins arribar a fer rodones de 50 metres de diàmetre.
Per anar a l’altre campament del mateix propietari “Reserva Natural Tupana Ar” vam anar-hi amb el Manuel com a cap i el Pedro de grumet. El Manuel des del dia abans va estar buscant el peix per fer a la brasa i al mati va canviar l’oli del motor, en va agafar més de recanvi i va lligar el motor de pal a la barca més bona sense toldillo, per poder passar entre les lianes.
Vam navegar el Zacambú fins que ens vam ficar per entre els arbres seguint un riuet de l’estiu i vam anar trencant per dos rius i molts trencalls. A vegades havien de tirar enrera i tonar a girar, les giragonses eren massa estretes, i de vegades només havien de fer servir el machete per obrir-se pas. Vam atravessar més de 500 metres plens de flors flotants de manera que costava avançar, semblava que naveguessim per una catifa verda.
Poc despres d’entrar a l’Amazones en un racó de la vora dreta vam parar i allà mateix, sobre les restes d’un foc que havien fet per un altre turista, van treure la part humida dels troncs que havien deixat i van anar a buscar més llenya, preparar un foc i fer-nos un peix i uns plàtans a la brasa. Boníssim. Després de navegar una hora més i atravessar l’Amazones vam entrar per l’altre costat en un riu petit que feia tantes giragonses que semblava que tornessim enrere altre cop. Es va anar quedant sense aigua, algun tros van haver de saltar i tibar la barca, fins que al final van aparcar-la i vam caminar deu minuts fins el nou allotjament. Ja érem a la selva seca, encara que plovia sovint.
El nou allotjament sembla més modern: cada habitació és una cabanya i té bany a dintre. A l’hora de la veritat, presenta més inconvenients, doncs l’aigua de la dutxa i aixeta deixava de rajar, un cop perquè no havien obert una clau de pas amagada fora la cabana, l’altra perquè no sé què i l’altra perquè la tuberia d’entrada havia agafat aire i vam haver de demanar, buscar i trobar la solució amb ells. La Renata els va dir que tenien una taràntula a l’entrada de la seva cabana i li van dir que molt bé i no en van fer cap cas. A la nit, quan els generadors deixaven sempre de funcionar, va posar la mà a les fosques a la cadeneta del llum, instintivament, per si n’hi havia, i va notar una cosa a sota (quan ho explicava notaves ben bé què es pensava que era), però noooo, només era una granota!
El guia, Wagner Pérez (cosa que va fer molta gràcia als nostres companys alemanys), no sabies si deia veritats o mentides, ni si sabia les coses o se les inventaba: per exemple, ens va explicar que el seu nom (Wagner) era japonès i que les tortugues no morien mai, només quan unes formigues les atacaven. És clar, quan llavors explicava que la ceiba que vam anar a veure era l’arbre més gros de la selva ho posavem en dubte (relatiu, perquè si no era el més gros, molt bé podria ser-ho).
Tenia feta una “trocha”, una mena de camí circular per la selva, que primer vam caminar de nit i que va resultar per sota de les nostres expectatives: vam veure un parell d’escarbats (cucarrón grande, cucarrón pequeño), molts insectes muy tóxicos i l’estrella eren uns fongs fosforescents o fluorescents “que venien científics a veure’ls”. De cop, la Renata se’n va cansar i va dir que volia tornar, que hi havia massa mosquits i ell, sense consultar, ens va tornar a tots.
L’endemà vam fer el mateix recorregut, però ara de dia i complert, vam veure una taràntula fugissera i enorme, les marques d’un tigret “que venia detrás nuestro” la nit abans i que després de les nostres demandes vam aclarir que eren un de gran i un de petit i la direcció que van prendre, dues ceibas gegantines: una d’on “el duende se había marchado, ya que estaba muerta” i l’altra on sí que hi vivia, plantes i arbres que servien per coses diverses...
En aquesta maloca també hi havia una mena d’estany amb un caimà gros que es deia Margarita i que tot i que el cridessin diverses vegades pel nom no va comparèixer i un altre amb pirarucús, els peixos més famosos de l’Amazonas (i per això en perill d’extinció), que sí que vam poder veure. També tenien molts arbres fruiters, que aquí sí que es poden plantar, no com a Zacambú, on només hi ha terra uns mesos l’any.
Ja ens ho deia a Bogotá la Marta, la selva és un lloc on hi has d’entrar. Van ser cinc dies ben intensos per a nosaltres.
