L’autobús que va a La Plata, ens para al cruce de la mina de azufre. Allà ens espera en Manuel, el guia indígena que ens acompanyarà tota la visita. Tranquils! Hi ha temps! Per l’avistament de còndors és d’hora. Fa fred, som a 2800m.
Un grupet de 20 persones esperem, tan calladets com podem, l’aparició de les aus gegantines, nomes una parella, una colònia minsa que voldrien augmentar. Ens confonem quan apareixen els primers gallinazos. Collons!! Quan veiem el primer còndor ens n’adonem de l’error. Venen tots dos atrets per l’esmorzar que els han deixat sobre una roca. Són allà mateix, a tocar. Per un moment, s’aparten els nuvols del cim i veiem el volcà Puracé (4646). Es tímido y no le gusta dejarse ver.
Seguim viatge fins la laguna de San Juan. Primer parem al páramo, pugem a un mirador. Espectacular!! Fa vent. Després a la cascada que es forma més endavant amb les aigües del páramo i finalment, al pozo cristalino, que malgrat no tenir res d’especial, és un lloc d’una bellesa màgica.
Arribem a la laguna. En Manuel ens deixa en mans dels guardes, perquè ens facin una explicació i ens donin instruccions. Des de l’any passat els indígenes i l’estat han arribat a un acord d’explotació del parc. Conviuen tranquil·lament.
La cadena volcànica dels Coconucos “respira” per les termales de San Juan de Pilimbalá. Quina pudor! Huele a azufre!!, que diria en Chávez. Tot un seguit de brolladors que conflueixen en un riu de sofre que du més de 400 l/s i conformen un espectacle que la nostra petita càmara no aconsegueix captar: verds a manta, vermells en gradació, groc, blanc, el negre de la terra i el blau: clar a sota, barrejat amb els minerals de l’aigua, i intens al cel. Frailejones, palmas. No veiem dantas (tapirs) ni linx ni osos de anteojos, tot i que diuen que alguns n’hi ha.
Ja no sentim el fred. Desfem el camí. Encara estem bocabadats!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario